Sóc jardiner, i el jardí
Tinc a vora de la mar:
Tinc milers de roses blanques
I l’amor al meu costat.
L’amor i les meues roses
Valen més que terra i mar!
De al llinda del meu hort,
He vist l’anhel viatjar:
Pels camins, els cavallers,
Veles blanques per la mar,
I en púrpura del vent
Els ocells policromats.
Jo ací tinc tot quan desitge,
I adelerar-me no em cal:
Dolç amor i roses belles,
Vent de joia, santa pau,
Una font que mai s’estronca
I una llenca de cel blau.
Vingué un dia un foraster,
Cavaller en son cavall:
-Jardiner, cull-me una rosa!
-Pren-ne un pom i passa avant;
Són les roses del meu hort
Per a qui les sap estimar.
-Jardiner, que feliç vius!
-Foraster, l’amor em val!
-Déu et guarde, jardiner!
-Ell et lliure de tot mal!
Temps després, al meu jardí,
El foraster va tornar:
-Jardiner les teues roses
El cor m’han embriagat.
Vull la rosa de l’amor!
-Foraster, passa de llarg;
Per emportar-te eixa rosa
Ans m’hauries de matar.
-Jardiner, ta joia envege.
-Foraster, el cor em val.
-Tornaré en la fosca nit.
-Desvetllat em trobaràs.
-Adéu, jardiner feliç!
-Adéu, foraster malvat!
L’endemà estava el jardí
Trist i solenciós com mai:
Duia la rosa dels vents
Una cançó que era un plany;
No xisclaven els ocells,
La font s’havia estroncat,
I totes les roses blanques
Eren tenyides de sang…
